Quan parlem de compensació i practiquem l'Apnea, ens vé a la ment una imatge d'estar submergits en la profunditat d' algun oceà o mar tractant de vèncer la pressió que genera tota la massa d'aigua que ens envolta.
Amb aquesta pressió, les membranes dels nostres timpans es veuen empeses cap a l' interior de l'oïda. Si prolonguem aquesta sensació, començarem a patir un perillós dolor (mai hauríem d'arribar a tal extrem).
En apnea profunda, acostumem a tenir sempre 2 tipus de limitacions principals que ens “obliguen” a acabar el nostre busseig i tornar cap a la superficie.
Un és el temps d' apnea que cadascú té (aquest va condicionat per altres paràmetres como la propia relaxació que poguem portar en un busseig o la modalitat que estiguem practicant degut a diferents consums d' oxígen).
L' altre factor es la compensació.
En apnea profunda, acostumem a tenir sempre 2 tipus de limitacions principals que ens “obliguen” a acabar el nostre busseig i tornar cap a la superficie.
Un és el temps d' apnea que cadascú té (aquest va condicionat per altres paràmetres como la propia relaxació que poguem portar en un busseig o la modalitat que estiguem practicant degut a diferents consums d' oxígen).
L' altre factor es la compensació.
Arribats a cert punt de profunditat, podem tenir problemes per a compensar.
És molt important saber interpretar primer quin és el motiu que no ens deixa seguir compensant per a després treballar-hi.
La relaxació pot ser una de les claus donat a que si anem estressats, ens serà molt més difícil compensar. La mateixa pressió que genera incomoditat en noves cotes de profunditat també pot ser un motiu ja que no serem capaços d'enviar aire a les trompes d' eustaqui i compensar l'oída mitjana.
Per a la majoria de gent mitjanament entrenada, és factible arribar a compensar utilitzant les tècniques habituals com el frenzel o hands-free (sense pinçar el nas) fins als 50-60m sense problemes sempre i quan estiguin relaxats i adaptats a aquestes profunditats. A partir de aqui, tindrem seriosos problemes per a compensar les nostres oïdes.
La mateixa pressió ens comprimeix la caixa toràcica i fins i tot la tráquea per tant és inviable enviar aire des de la zona abdominal un cop superada la cota de volum residual. Recordeu que el poc aire que podriem tenir a la boca s'ha anat comprimint amb la pressió. Si no hi ha compensació, s'ha acabat el busseig.
És el moment de fer mouthfill.
Traduït voldria dir "omplerta de boca". Aquesta tècnica ens permet seguir compensant més enllà del volum residual ja que abans d'arribar a aquesta zona (20-30m depenent de la persona) ja l'estarem fent servir. Es tracta d' extendre el coll cap enrere i obrir la glotis. Enviarem l'aire de l'estomac cap a la boca per a omplir les galtes i crear una pressió en la zona abans de tornar a tancar la glotis altre cop.
Per a descriure la sensació és com l'acte reflex de vomitar però amb la boca tancada per a evitar que l'aire s'ens escapi. Quan ho tenim, tornem el coll a posició neutral. Tot això amb el nas pinçat si és que no portem posada la pinça (noseclip).
Després cal mirar de mantenir aquesta pressió a la boca i a la vegada tractarem de tenir la panxa relaxada per a no estressar-nos.
Cal força practica i es recomana fer-ho primer en sec diverses vegades. Hi ha dues maneres d' encarar aquesta tècnica.
La primera, (tècnicament més complexa) és mantenir la pressió constant del flux d'aire pel nas per a mantenir les oïdes compensades tot el cami.
A l' inici, causa una sensació extranya ja que sembla que no calgui compensar més (de fet és aixi) però si perdem aquesta pressió s' hauria acabat el busseig.
L'altre manera és un cop fet el mouthfill, realitzar de forma sequencial el frenzel quan sigui necessari tot fent servir l'aire que tenim a la boca. Si porteu màscara, cada “x” metres caldrà recordar compensar-la per a que no ens faci el buit ja que portarem la ma pinçada en tot moment.
Una manera de entrenar sería primer en sec i si veiem que ho dominem podem passar a provar-ho a l'aigua tot fent (per exemple) capbussades en exhalació passiva (FRC) per a simular una compensació en profunditat sense tenir que arribar a aquestes cotes.
El mouthfill és una tècnica de compensació avançada i per tant es recomana només per a aquells apneistes que tinguin un bon nivell i realment hagin arribat a una limitació real.
És molt important saber interpretar primer quin és el motiu que no ens deixa seguir compensant per a després treballar-hi.
La relaxació pot ser una de les claus donat a que si anem estressats, ens serà molt més difícil compensar. La mateixa pressió que genera incomoditat en noves cotes de profunditat també pot ser un motiu ja que no serem capaços d'enviar aire a les trompes d' eustaqui i compensar l'oída mitjana.
Per a la majoria de gent mitjanament entrenada, és factible arribar a compensar utilitzant les tècniques habituals com el frenzel o hands-free (sense pinçar el nas) fins als 50-60m sense problemes sempre i quan estiguin relaxats i adaptats a aquestes profunditats. A partir de aqui, tindrem seriosos problemes per a compensar les nostres oïdes.
La mateixa pressió ens comprimeix la caixa toràcica i fins i tot la tráquea per tant és inviable enviar aire des de la zona abdominal un cop superada la cota de volum residual. Recordeu que el poc aire que podriem tenir a la boca s'ha anat comprimint amb la pressió. Si no hi ha compensació, s'ha acabat el busseig.
És el moment de fer mouthfill.
Traduït voldria dir "omplerta de boca". Aquesta tècnica ens permet seguir compensant més enllà del volum residual ja que abans d'arribar a aquesta zona (20-30m depenent de la persona) ja l'estarem fent servir. Es tracta d' extendre el coll cap enrere i obrir la glotis. Enviarem l'aire de l'estomac cap a la boca per a omplir les galtes i crear una pressió en la zona abans de tornar a tancar la glotis altre cop.
Per a descriure la sensació és com l'acte reflex de vomitar però amb la boca tancada per a evitar que l'aire s'ens escapi. Quan ho tenim, tornem el coll a posició neutral. Tot això amb el nas pinçat si és que no portem posada la pinça (noseclip).
Després cal mirar de mantenir aquesta pressió a la boca i a la vegada tractarem de tenir la panxa relaxada per a no estressar-nos.
Cal força practica i es recomana fer-ho primer en sec diverses vegades. Hi ha dues maneres d' encarar aquesta tècnica.
La primera, (tècnicament més complexa) és mantenir la pressió constant del flux d'aire pel nas per a mantenir les oïdes compensades tot el cami.
A l' inici, causa una sensació extranya ja que sembla que no calgui compensar més (de fet és aixi) però si perdem aquesta pressió s' hauria acabat el busseig.
L'altre manera és un cop fet el mouthfill, realitzar de forma sequencial el frenzel quan sigui necessari tot fent servir l'aire que tenim a la boca. Si porteu màscara, cada “x” metres caldrà recordar compensar-la per a que no ens faci el buit ja que portarem la ma pinçada en tot moment.
Una manera de entrenar sería primer en sec i si veiem que ho dominem podem passar a provar-ho a l'aigua tot fent (per exemple) capbussades en exhalació passiva (FRC) per a simular una compensació en profunditat sense tenir que arribar a aquestes cotes.
El mouthfill és una tècnica de compensació avançada i per tant es recomana només per a aquells apneistes que tinguin un bon nivell i realment hagin arribat a una limitació real.
Si en voleu saber més...
